Cròniques Birmano-Ausralianes (I): Aterrant a Myanmar

Yangon, 16 d’Octubre de 2014

Per fi, d’una vegada per totes, ho he fet. Sóc a Yangon, a Myanmar, i  he començat un viatge que feia molt de temps que amenaçava en fer, però que m’ha costat molt fer realitat. Comencen tres mesos de viatge. Durant els dies previs a marxar la il·lusió es va anar convertint poc a poc en un vertigen paralitzant i ara que sóc aquí ha arribat l’hora de tancar els ulls i deixar-se caure. Resumir aquestes dues primeres setmanes de viatge m’ha estat molt difícil, però he decidit deixar-ho en alguns dels aspectes que més m’han impressionat de Myanmar; el primer contacte, la seva gent i Bagan.

Quan aterres a l’aeroport de Yangon, i quan tot el que saps de Myanmar ho has llegit en un còmic, no acabes de fer-te una idea de a quina classe de país acabes d’arribar. Només sortir de l’avió, et dona la benvinguda un edifici mastodòntic d’acabat daurat que, tot i semblar majestuós, a mesura que et vas apropant veus que està perillosament inclinat cap a les pistes d’aterratge. Un cop a dins, t’atén una policia amb uniforme amb falda gris de serrells i els mitjons ben pujats fins als genolls sense amagar, però, que a les cames hi porta més pèl que jo. Per la megafonia se sent una dona força enfadada amb algú, i també un gos lladrant. Més que un aeroport, això sembla una cançó del Sabina. Ara bé, quan surts de l’aeroport i reps el primer cop de calor, sents aquesta olor dolça tan característica, i una tropa de taxistes se’t tira a sobre saps perfectament que has arribat al sud-est asiàtic.

Els primers dies del viatge em van fer sentir molt insegur, em costava molt sortir de l’Alberg, o agafar un autobús per anar a la següent parada. Però gràcies sobretot a la gent d’aquest país (encara no sé si és correcte referir-me a ells com a birmans), aquesta inseguretat s’ha anat acabant, i he pogut gaudir del viatge a molts altres nivells. Els birmans són una gent oberta i somrient, sobretot quan et veuen que camines sol pels carrers del seu poble. El meu primer contacte amb un birmà va ser a un dels mercats de Yangon. Anava amb dos companys de l’alberg que ja duien molt de temps per aquí, i que em van ajudar a conèixer una mica els voltants de l’alberg, i l’idioma (no crec que siguin conscients del que em van ajudar a perdre la por). En una parada de DVDs pirates un home calb i desdentat d’uns 60-70 anys ens va explicar – amb un somriure d’orella a orella – que tota la seva vida l’havia dedicada a vendre “coses”, sense ni un dia de descans. Deia que era molt feliç, i que pensava viure fins als cent anys venent DVDs pirates (que no el senti el Ramoncín) o el que calgués per poder viure el dia següent. L’home va acabar desafiant-nos a tornar d’aquí 25 anys al mateix lloc, per tornar-lo a trobar allà, fent el mateix, i igual de feliç. Quan marxàvem, ens va desitjar als tres que també visquem fins als cent anys. Mai m’havien desitjat res similar.

Després d’aquesta trobada, he anat interactuant amb altres locals. Quan et veuen viatjar sol molts birmans venen a parlar-te (alguns amb la intenció de fer negoci, clar), gràcies a la seva hospitalitat, he pogut aprendre una mica de l’idioma, i més sobre el dia a dia d’aquesta gent. Ara, allà on vaig deixo anar els “mingalaba” (hola en birmà) que dóna gust, els fa moltíssima gràcia que intentis parlar el seu idioma, i a cada paraula que dius es posen a riure.

Potser una de les persones més interessants que he conegut ha sigut en Myo Min, un noi de 17 anys que està fent el seu primer servei com a monjo budista (a molts països budistes, els homes han de ser monjos com a mínim dues vegades a la vida, i una ha de ser abans de complir els 20 anys). En Myo Min em va trobar vagant per una pagoda de Mandalay el dia del festival de Thadingyut, una data molt important a Myanmar, ja que se celebra el naixement de l’actual buda durant la lluna plena d’octubre (una festa encara més grossa, si aquesta coincideix en dimecres, que va ser el cas que jo vaig viure). Em va dir que en poca estona començarien les cerimònies, i em va portar a veure-les a primera fila. Durant aquesta cerimònia, que va durar des del començament de la posta de Sol fins la sortida de la lluna, en Myo Min em va estar explicant la seva vida amb una barreja de birmà, signes i un anglès macarrònic. Em va dir que estava estudiant per anar a la Universitat, i que volia estudiar “mètrica”, m’imagino que això deu ser algun equivalent a matemàtiques.

Quan li vaig dir que era professor de ciències, li va canviar la cara, es va treure una llibreta de la bossa i em va ensenyar el que estava aprenent a l’escola. Casualitats de la vida, va obrir la llibreta pels apunts de química, aleshores a mi em va canviar la cara. Em va fer molta il·lusió veure com s’ensenya química a Myanmar, vaig estar una bona estona veient els seus apunts i el seu llibre de text. Els apunts que vaig llegir eren de reactivitat, i s’explicaven una per una, algunes de les reaccions més importants de la indústria química. Vam estar parlant una bona estona del que aprenia, em va recitar alguns poemes en anglès i fins i tot, li vaig corregir alguna cosa (una fase inicial de la deformació professional, suposo).

Em va acompanyar a buscar un taxi i ens vam acomiadar enmig de la bacanal de música, menjar i motos que era el festival de Thadingyut. No sé si vaig ser capaç de que entengués com d’important havia sigut aquella trobada per mi, i que segurament la recordaré sempre, però vaig marxar tranquil d’haver-ho intentat.

MyoMin

En Myo Min i els seus apunts de química

 

Per evitar convertir aquesta humil crònica en una sessió de diapositives de les ties Patty i Selma, no us explicaré cadascuna de les coses que he vist durant aquestes dues setmanes, però no puc tampoc passar per sobre un dels llocs més hipnotitzants que he vist a la vida, Bagan.

Bagan és una esplanada de uns 20km2 de territori que comprèn la destacable xifra de 4400 temples budistes (bé, 4399 temples budistes i 1 temple hinduista). Si us heu llegit La Historia Interminable, Bagan és com un dels regnes de Fantasia. Vist des de prou alçada, és un paisatge verd de prats verges amb alguns arbres interromputs per aquesta enorme quantitat de temples de color terracota cadascun de diferent mida i forma. Els temples estan construïts amb totxos fets a la mateixa regió, donant la sensació que la terra està imitant als arbres, i pujant incessantment cap al cel.

Durant aquesta època de l’any hi ha molt turisme local, i a ells els encanta veure turisme occidental pul·lulant per allà. Suposo que més atretes per la meva barba de tres setmanes que per cap altra cosa a cada temple on deixava la bici per fer una foto, a cada lloc on em m’asseia a llegir la guia, alguna família em demanava que em fes fotos amb els seus fills, filles, àvies, germanes i tietes, ha sigut com ser famós durant un dia, però sense firmar autògrafs.

Amb la bici que vaig llogar per menys de 2€ al dia, vaig estar explorant zones més i menys turístiques. No cal que descrigui l’espectacle de suor i esbufecs que vaig haver de fer per superar els 37ºC, el 100% d’humitat i les carreteres de fang amb la meva – de sobres coneguda – forma física, però aquest petit patiment va potenciar encara més els temples la meva experiència als temples. Vaig poder passar gairebé una hora en un temple completament sol, observant les estàtues de buda, meravellat pel paisatge i deixant-me hipnotitzar pel lloc. És realment un bon lloc per sentir-se pensar.

Una de les experiències que cal tenir quan es visita Bagan, és la posta de Sol vista des d’algun els seus temples més alts. En tres dies vaig tenir la oportunitat de veure’n tres. Les dues primeres les vaig veure de cara, és a dir, des del temple veia com el Sol s’amagava darrere les muntanyes fent un joc d’ombres molt bonic amb els temples que esquitxen la zona. L’últim dia, però, em vaig sentir creatiu i vaig decidir veure la posta de Sol d’esquenes a aquesta i va ser la millor decisió que vaig prendre en tot el viatge. Per començar, la zona del temple que no dóna directament a la posta de Sol té la meitat de persones fent fotos amb mega-camarons, hi ha molt més silenci i, sobretot, es veuen molts més temples i l’espectacle és molt més ric. Mentre el Sol va caient, els colors dels temples van canviant contínuament, una fina boira va cobrint els temples des de les muntanyes de l’interior i el cant de les cigales va sent substituït lentament pel cant dels ocells (no vull trencar el romanticisme, però segurament sigui perquè els ocells s’estan cruspint a les cigales). Quan es fa fosc del tot, els temples més significatius de la zona es van il·luminant progressivament amb la llum dels focus, fent ressaltar els seus acabats daurats per sobre de les ombres de la resta de temples. És un lloc màgic, de veritat.

Panorama_sin_título1

Bagan i la tempesta

 

Avui torno a ser a Yangon, després de dues setmanes movent-me sol pel país m’he adonat de fins a quin punt he perdut la inseguretat del principi, i com ara tinc un munt de ganes per veure tot el que vindrà. Demà començo una estada de deu dies en un centre de meditació que promet ser difícil, però estimulant. Un cop acabada aquesta estada estaré llest per la següent parada, Singapur, des d’on espero escriure-us la següent crònica. Espero de veritat que us agradi tan com m’ha agradat a mi escriure-la!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s