Cròniques Birmano-Australianes (II): Be happy

Vol TZ8 de Singapur a Perth, 1 de novembre de 2014.

Els últims dies a Myanmar han sigut molt diferents als primers. Mentre els primers els he passat entre autobusos connectant ciutats entre els diversos estats del país, els segons els he passat quiet. Molt quiet, de fet. He passat 10 dies al centre de meditació Vipassana Dhamma Joti, entrenant la concentració, la respiració i – per últim – la ment.

Abans de que us penseu que m’he tornat un “hippie-colgao”, estaria bé explicar que és això del Vipassana. La meditació Vipassana no és un ritual o un acte de fe, no és  una cura per cap malaltia, ni un recés. Tampoc és una solució pels problemes de la vida diària. Vipassana és una tècnica índia d’aproximació a la meditació que pretén entrenar la consciència en la observació del present d’una forma equilibrada i tranquil·la.

IMG_2368

El pavelló on vaig passar els deu últims dies a Myanmar

Només registrar-te, se’t dona una habitació, roba de llit i se’t fa deixar tot el que puguis fer servir per comunicar-te o per entretenir-te a una taquilla (mòbils, llibres, ordinadors, reproductors de música, bolígrafs, llibretes, etc…) i allà es quedarà per 10 dies. Un cop t’has desfet de tots els intoxicants de la vida occidental se’t presenten els nou preceptes que has de seguir durant l’estada al centre. Són preceptes d’abstenció, t’abstens de menjar després del migdia; de prendre alcohol i altres intoxicants, de qualsevol tipus d’activitat sexual (sol o acompanyat); però segurament el més complicat és el del vot de silenci. Durant 10 dies no es pot parlar, ni fer signes, ni escriure res. Són 10 dies per estar només amb tu, i amb ningú més.

El dia comença a les 4 del matí amb un cop de gong, i no acaba fins les 9 del vespre. Un total d’11 hores de meditació amb les seves pauses per esmorzar, dinar, deambular pel recinte i una hora de xerrada per part del professor. I això durant 10 dies. El primer dia es dedica a l’observació de les normes, els dies 2 i 3 a l’entrenament de la concentració, la resta de dies es dediquen a la observació de les contínues sensacions del cos (la cama que se’t queda atontada, l’aixella que et pica, la gota de suor que va caient pel costat i et fa pessigolles). Amb la pràctica vas sentint sensacions més subtils, com el fluir de la sang pels braços, o algun cabell del cap que se’t mou. L’objectiu de tot plegat és entendre que així com les sensacions del cos són inevitables i passatgeres, també ho són moltes de les vicissituds de la vida. I si no hi pots posar remei, de què serveix preocupar-se? Hakuna-Matata i a viure el present!

Entenent això, el budisme proposa un estil de vida despreocupat (que no conformista) en el que les persones han de poder ser felices per sobre del dolor i del plaer, evitant que les males experiències et facin tirar enrere projectes, o que visquis la vida només en la recerca del plaer i la satisfacció. El curs de 10 dies no està pensat perquè surtis fet tot un yogui, sinó per donar-te les eines per poder treballar-ho poc a poc en el teu dia a dia.

L’experiència ha sigut força dura, són moltes hores en la mateixa postura, es menja molt poc, es dorm sobre un llit de fusta i l’aïllament comença a fer-se difícil a partir del setè dia. És realment una prova de resistència, però haver-la superat m’ha fet sentir molt realitzat i molt serè. Ha estat una depuració del cos i de la ment, i una bona lliçó que m’enduc cap a casa. No, no m’he rapat el cabell, ni vaig pel món fent-me el profeta. M’he tallat el cabell però per no semblar el Tom Hanks a “Náufrago”.

Un altre dels aprenentatges del curs ha sigut segurament el fet de conviure amb birmans durant 10 dies. Són una gent molt maca, però està clar que no tenim el mateix concepte de la higiene. Imagineu-vos la següent situació; estàs al mig d’una sessió de meditació, portes ja uns 45 minuts intentant concentrar la teva ment en la teva respiració, i quan ho aconsegueixes, se sent un pet. Un llarg i sonor pet que creua la sala durant 8 segons, amb el seu corresponent ecoObres.  els ulls per buscar el culpable, i ningú, ni tan sols el professor, s’ha pertorbat ni tan sols una mica. Jo penso que això és trencar el vot de silenci noble, sobretot la part de “noble”, però pel que sembla, és com si algú hagués estornudat.

Des que he sortit del centre no he tornat a posar-me a meditar (no em posaré a fer el  yogui a una habitació d’alberg davant de tothom), però sí que intento estar sempre alerta de tot el que passa i d’intentar observar-ho el més objectivament possible. Això m’ha sigut molt útil per la meva estada a Singapur, i és que saltar del temple de la introspecció al laboratori del capitalisme més salvatge no deixa de ser un xoc digne d’observar amb tots els sentits.

Ha sigut molt curiós veure com la hospitalitat de Myanmar s’ha transformat en la passivo-agressivitat camuflada de Singapur. El contrast es nota en un munt d’aspectes, però crec que serà millor posar-vos un exemple: a l’esquerra us poso alguns dels cartells que ens posaven al centre de meditació; i a l’esquerra, els cartells de l’alberg on vaig passar les nits a Singapur:

taula

Passivo-agressivitat a tope

Al principi em va saber greu que ja ningú em desitgés que fos “happy”, però poc a poc va anar guanyant protagonisme la idea de que el lavabo estava sota videovigilància estricta.

La relació d’amor-odi que tinc amb Singapur ha quedat més que revalidada. Les coses que més m’agradaven han canviat molt des que vaig marxar ara fa quatre anys (o potser jo les veig diferent), i les que no  m’agradaven continuen allà. A més, han aparegut a la ciutat com bolets moltíssimes coses noves on abans només hi havia mar. Està clar que ni Singapur s’escapa del canvi constant.

He passat aquests cinc dies a Singapur retrobant el meu jo de fa quatre anys perdut i desorientat per la ciutat. He anat a veure el pis on vivia, els llocs on m’agradava menjar i els llocs on passava els pocs dies lliures que tenia. Revivint els records, però també creant-ne de nous. He visitat tot allò que hi ha a la ciutat que no existia quan jo vivia aquí, un parc sencer construït sobre el mar, ofereix un espectacle de plantes, llum i so que sembla per un moment que siguis a Pandora, el planeta dels Na’vi.

singa

Singapur de nit, o els boscos d’Avatar.

Després d’experimentar el canvi de la calma de la meditació, a l’excés de la gran metròpoli asiàtica, ha arribat l’hora de començar la segona etapa del viatge. Us estic escrivint aquesta crònica durant les cinc hores de trajecte que separen Singapur de Perth, on passaré un més participant en un projecte de voluntariat a un museu de ciència de la ciutat. Mentre escric aquestes línies, per la finestra comencen a veure’s les platges desertes de sorra blanca i aigua turquesa d’Austràlia Occidental. Això promet!

Be Happy.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s