Cròniques Birmano-Australianes (III): Primers contactes a Austràlia

Perth, 17 de novembre de 2014.

Austràlia és un lloc per quedar-s’hi. Si ignores l’elevadíssim cost de la vida i que 8 de cada 10 animals pot matar-te (els altres dos, senzillament decideix no fer-ho) la qualitat de vida és de les millors que trobaràs al món. La gent és amable i hospitalària, els salaris i l’horari laboral són més que dignes, el clima és suau, el menjar és de qualitat, la cervesa té sabor a gingebre, i quan dius que ets de Barcelona la seva resposta no inclou la paraula “Messi”. És un país genial.

Fa dues setmanes que he arribat a Perth i que he començat una estada d’un mes a Scitech, un museu de ciència molt petit de la ciutat. Fins ara tot han sigut experiències boníssimes tan dins com a fora del museu, però penso que potser val la pena que us posi una mica en context, ja que Perth no és una de les ciutats més conegudes d’Austràlia.

Perth és la capital de l’estat d’Austràlia Occidental, l’estat més gran del país. Té el curiós honor d’estar entre les ciutats de més d’un milió d’habitants més marginades del món, ja que el següent nucli de població amb més de 100.000 habitants està a 30 hores de cotxe seguides a través d’un desert hostil. La superfície de l’estat d’Austràlia Occidental equival a les superfícies d’Espanya, Portugal, França, Itàlia, Regne Unit, Irlanda, Alemanya, Dinamarca, Països Baixos, Bèlgica, Suïssa, Àustria i Polònia, sumades. És un estat mastodòntic. I despoblat. En aquesta quantitat ridículament gegant de territori hi viuen menys persones que a l’àrea metropolitana de Barcelona (dos milions i mig de persones), deixant casi un quilòmetre quadrat per habitant. D’aquests dos milions i mig de persones, dos milions viuen a Perth, un 80% del total de la població de l’estat. En resum, Perth és la capital del cul del món. Però possiblement sigui la ciutat més rica i pròspera d’Austràlia, cosa que donades les condicions em sembla més que admirable.

047 - Kings Park & Botanic Gardens

Perth al capvespre

Els primers dies de la meva estada a Perth els vaig dedicar a flipar amb el cost de la vida. Un cafè a 5€, una cervesa 8€, una hamburguesa amb patates i beguda a 15€, una albergínia a 2,5€ (no un quilo, una, només una). Ara ja no m’enduc les mans al cap tant sovint, però no deixa de ser una cosa que em crida molt l’atenció. Està clar que aquí la gent s‘ho pot permetre.

Afortunadament, hi ha moltíssimes coses de la ciutat que fan que valgui la pena pagar el preu de viure aquí. Els parcs i platges de la ciutat són nets i silenciosos, i estan plens de fauna i flora australiana. En un dels primers parcs que vaig anar a visitar em vaig topar amb una petita manada de cangurs. No esperava veure cangurs dintre de la ciutat, i ja us podeu imaginar la meva reacció. A més, aquests cangurs estan més que acostumats a tenir persones relativament a prop, així que molts es deixar fotografiar de molt poca distància i fins i tot tenia la sensació de que posaven per mi.

cang

Sensualitat Marsupial

Si vaig decidir fer aquest parèntesi d’un mes al meu viatge va ser per poder fer un voluntariat a un museu de ciència australià i també per aturar el ritme del viatge durant un temps. Amb aquest voluntariat no estic salvant el món, ni canviant la vida de ningú, senzillament estic col·laborant amb el projecte d’una gent molt motivada i a canvi aprenc un munt de coses. És un voluntariat perquè ho faig a través del programa de voluntaris que té el museu i perquè no cobro res més que el que aprenc.

Inicialment anava a participar en un programa d’alfabetització científica amb comunitats aborígens, però pel temps que estic aquí no valia la pena formar-me, ja que era molt possible que hagués de marxar un cop hagi acabat la formació. Així que m’han assignat als programes escolars, i estic contentíssim amb la feina que faig. Cada dilluns treballo amb un grup d’alumnes superdotats de 10 anys en un programa per estimular-los científicament (la setmana passada vam programar un robot, i avui hem fet experiments de química). La resta de dies els dedico a ajudar als treballadors del museu a guiar als grups d’escoles que venen d’excursió, o a construir els mòduls d’una nova exposició que obrirà el més que ve. És molt possible que durant aquesta setmana em deixin guiar a grups a mi sol, i això és molt més del que vaig poder fer quan vaig estar fent les pràctiques a San Francisco.

Interactuar amb els alumnes d’escoles australianes i amb els seus professors és molt interessant. Són en general nens i nenes molt espontanis i molt motivats. Quan fas una pregunta hi ha cops de colze per respondre i si no saben la resposta, s’arrisquen a donar la primera resposta que els passi pel cap, que sovint és molt divertida. La setmana passada, quan un dels grups marxava cap a l’escola, una nena d’uns 7 anys ens va dir tota contenta: “m’ho he passat tant bé que m’he fet pis a sobre!”

scitech

Scitech i jo fent un tornado

A part d’això, fer l’estada al museu m’ha donat un munt d’oportunitats de conèixer australians i intercanviar imatges que tenim cadascun del país de l’altre. És curiós com molta gent em pregunta per la dictadura de Franco, molts es pensen que no va ser una època tant dolenta. No sé d’on ho treuen, però em deixen una mica de pedra cada cop que m’ho diuen. També em fa molta gràcia com molts estan al corrent de la relació Catalunya-Espanya, de fet, els dies previs al 9N era primera notícia a les cadenes de televisió. Sigui com sigui, la gent del museu em fa sentir molt benvingut i em conviden a totes les trobades que es fan. Amb això puc experimentar una mica més del seu estil de vida i de totes les coses que fan d’Austràlia un país tan especial.

Durant els primers dies de novembre, té lloc a Melbourne una carrera hípica que paralitza tot el país, la Melbourne Cup. Els australians celebren l’esdeveniment deixant de treballar i fent un gran dinar i un concurs de barrets un cop acabada la cursa. Al museu tothom va deixar de fer la seva feina i ens vam trobar a la sala de juntes per veure la cursa. Vaig entrar a la sala i tenia una mica de fred, així que vaig sortir cap a la meva taquilla a agafar una jaqueta i quan vaig tornar, la carrera ja s’havia acabat. L’esdeveniment que paralitza el país sencer dura menys d dos minuts, i jo me l’he perdut. És realment l’esdeveniment amb la major quantitat de parafernàlia per minut que he vist a la vida. Però què sé jo, d’esports. Això sí, el segon esdeveniment més important del país és un partit de criquet que dura cinc dies sencers, i que és l’únic esport que conta amb una pausa pel te. Per fer-vos una idea de com d’estranya és la cosa, imagineu-vos el Cristiano Ronaldo i el Messi fent una tisana amb galetetes de mantega a la mitja part d’un Barça-Madrid, l’espectacle no deu tenir pèrdua.

Aquesta classe de coses són les que em fan sentir satisfet d’haver-me parat a Perth durant un mes. Ara mateix em queden dues setmanes més abans de volar cap a Sydney per començar la última etapa del viatge amb la millor companyia, però fins ara m’he pogut barrejar entre la gent d’aquí, viure el seu estil de vida de prop i a més poder aprendre com es fa la meva professió a l’altra punta del món. Ja tinc ganes de veure que portaran aquestes dues setmanes que entren.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s